És en època d'exàmens quan, malauradament, no hi ha massa temps per escriure i quan, també per desgràcia, ens posem més creatius. Açò mateix és el que li ha passat a Claus Baudelaire, un dels membres fundadors de Lletraferits que es manté amb més activitat que mai. Claus ja va deixar algun text a l'estiu i s'encarrega de les descripcions de la novel·la que estem escrivint entre tots.
I us preguntareu: i només fa descripcions? A la qual cosa jo respondria: I us sembla poc?
Les descripcions de Claus Baudelaire són precises, acurades... Encara recorde un llac i tot allò que l'envoltava en un dels textos de la seua producció... Però no penseu que només sap fer descripcions, eixa només és una de les coses en les quals destaca.
Últimament, la major part de les seues energies van destinades a estudiar però, com sempre diguem a Lletraferits: els textos col·laterals no es poden evitar, ja siga mentre escrius una novel·la o estudies biologia... O CTM...
Quiero ser como una nube.
Libre y ligera. Que cuando llore inunde una ciudad o dos o tres o cuatro o las que hagan falta para consolarme. Que sea el viento quién me guíe, mi fiel amigo, mi continuo compañero, a veces frío, a veces cálido, rápido o lento pero siempre constante, cogiéndome la mano. Y que cuando caiga y la gente me atraviese apartándome con los limpiaparabrisas, me deshaga en millones de gotitas incontables para cualquier ser vivo, que se depositarán en todos los rincones. Que se cuelen entre los pétalos de una campanilla; que ayuden a la oxidación de las campanas de un pueblo de la alta montaña; que se acumulen en los urticantes pelos de una ortiga; que acaricien el rostro de algún anciano, bien tapado, que está trabajando el campo, que escuchen las historias que cuentan sus arrugas; que caigan sobre las piedras del camino, pero que finalmente se evaporen de nuevo para formar otra nube, una más bella, más blanca, más pura, más ligera y que cada gota le cuente lo que aprendió antes de ser nube de nuevo y que eso la haga libre.
