dimarts, 24 de febrer del 2015

Els Lletraferits 4

Primers treballs conjunts
Dilluns passat, en el dinar dels Lletraferits, vam començar una activitat ben curiosa: vam fer una sèrie de "cadàvers exquisits" però amb la salvetat que, per ser els primers, sí que podíem veure allò que havien escrit els companys.
Us deixe un enllaç on explica què és un cadàver exquisit per si algú vol aprofundir en la tècnica però així, d'entrada, us avance que el van posar de moda els surrealistes...

I ací us deixem els nostres cadàvers... En castellà, en valencià... 

I a més,  us proposem un joc: voteu els 3 que més us agraden i els seguirem, a veure com acaba la cosa...

Cadáver 1
Se encontraba perdido en aquella multitud. Un tumulto de sensaciones inundaba su pecho mientras intentaba asimilar lo que acababa de ver: eran ellos, huyendo, un recuerdo de hace tanto tiempo, cuando eran pequeños, un recuerdo que había encerrado en lo más profundo de su mente hasta que esa imagen lo evocó, lo arrancó de las tinieblas de su psique. Era una imagen de momentos felices en los que parecía que nada malo podría pasar. Aquella imagen le dejó en estado casi catatónico mientras ante sus ojos la realidad se hacia patente.
¿Una imagen? ¿Un humo? Esos vapores que matan desde el olvido, desde la infancia más recóndita. Un trauma que hacia la adultez, avanza. Pero no! Era una imagen, eran recuerdos, eran de verdad… Él ya no podía soportarlo más, le costaba respirar… Como un espejismo, como un sueño lo olvidó, volvió a aquel recóndito lugar de su mente. Es posible que nunca volviera a salir…

Cadáver 2
Mírame a los ojos, mírame amor mío.
Dímelo, verazmente, aún no exhales
un último aliento de amor íntimo.
Que guarde en estos momentos finales
el recuerdo de tus ojos en los míos…
Mírame a los ojos, mírame amor mío.
Como aquel primer instante
como en el segundo en que nos conocimos
deja que me pierda en ese profundo abismo
En ese abismo de tinieblas y rocío…
Mírame una última vez, mírame por que te miro…
Mírame aunque muera hoy de frío.

Cuando el bardo terminó su cantar, la audiencia quedó maravillada. Señores y damas observaron extasiados mientras los ecos del último acorde aún flotaba en la estancia. Y en un rincón, lágrimas de un último suspiro se desbordaban, anhelantes y ansiosas de ser aquel amor, aquel “amor mío”…

Cadáver 3
No hi ha res tan important com dir la veritat, mirar als ulls i saber que les paraules són certes…
Com de certes són aquestes paraules?
Ens les dius ací o allà?
Si de cas no són certes les lletres?
Sempre iguals
                       Ací
                                   Allà
Ni lletres ni paraules. No hi ha una veritat més certa que la natura de l’home és ser mentider i només davant la mort renuncia a eixa vilesa.
Quina terrible contradicció! És més cert que l’home és mentider, però l’amor, no en lletres ni paraules, és el xiuxiueig de l’ànima. Una ànima que sempre és veritat, que sempre és claredat… Per tant, si l’ànima és un xiuxiueig i la mentida només paraules, la veritat és un crit al món que és silenciat per ambdues. I no hi ha més veritat que allò que habita a l’ànima i és tan preuat allò que atresora, que és guardat amb mentides.

Cadáver 4
La noche es oscura, nuestras caras se iluminan con el fuego de las armas que empuñamos. El miedo se adentra en nuestros cuerpos, se exterioriza en nuestros ojos. El miedo es nuestro peor enemigo: no empuña armas pero empezó esta guerra… Paso tras paso el terror aumenta. Miles de cuerpos cubren toda la llanura, haciendo imposible avanzar sin pisar cuerpos con rostros conocidos, con el sufrimiento plasmado para siempre en sus inmóviles caras.
Y aparecen, como sombras en mitad de la noche, túnicas negras, teñidas de un rojo espeso, danzando entre sus víctimas, generando un baile de sables que acaban separando el alma de sus contrincantes. Una marea negra de muerte. Una marea imparable de aniquilación.
No era suficiente con tener que luchar, sino que teníamos que hacerlo a muerte, ayudando a los pocos compañeros que quedaban en pié, mirándonos mientras nos defendíamos de aquellas túnicas negras que nos atacaban.
Blandió su espada ante las tropas, un destello: el de la luna ardiente. Aquella luz fosfórica deshizo el aire, atravesó las túnicas… en llamas…

Cadáver 5
No veia res. Ja no sabia si era pluja o eren les meues llàgrimes. Ja no sabia si eres tu o una il·lusió. L’aigua besava la terra, tot era fang, era la nostra tomba d’argila. Els peus soterrats, l’ànima… Ja no sabia on era.
Caminava sense destí amb l'únic desig de fugir de mi mateix però, era possible això?
Aquell moment… Tu cridant el meu nom… Cridant que havia de córrer, que no havia de mirar-te mai més… I jo fugint d’aquell moment, fugint de tu, fugint del meu amor desgarrant el meu cor. No podia seguir al teu costat, era impossible. T’estimava tant que fins i tot em feia mal… Era un dolor intens de saber que t’estimava i això no estava bé, per molt que tu també m’estimares… No estava bé, per això fugia…
“La tragèdia dels paiassos: riu per fora, per dins plora…” com diria la cançó. Ho recordes? Sembla que ara, cada gota, al fang, siga una nota desdibuixada…

Cadáver 6
Todo comenzó con un simple copo de nieve que dejó de ser copo cuando se convirtió en nieve. Y allí estaba yo, tumbado sobre el césped del jardín de la vecina, cubriéndome lentamente de nieve, como una manta que me arropaba aquella oscura noche, sin estrellas, sin luna, sin nubes, solo negro, como su pelo, como mis ojos… El frío de la nieve me mantenía despierto, alejado de las ensoñaciones que luchaban por adueñarse de mi mente y que tan imposibles me parecían. Con la única preocupación de entrelazar suavemente mis dedos entre sus mechones azabache, con el único objetivo de grabar en mi mente cada una de sus curvas, de sus pecas, cada partícula de su olor, de forjar un momento eterno junto a ella, junto a esa vecina que llegó antes que la nieve y cuando la nieve cambió el paisaje, ella cambió su vida. Aquella apariencia dulce, cercana, alegre, un día de invierno cambió. Con la nieve dejó de sonreír, de hablar con los vecinos, de salir al jardín… Por eso me tumbé allí, bajo la nieve… Necesitaba volver a verla…

Cadáver 7
Un camí que s’allarga
Fins el caire de la taula.
Catorze passes que se’n van
A fer classe de batxillerat.
Una classe que s’espanta
D’un examen que ja acaba
Perquè res ha contestat
La classe de batxillerat.
La nota arribarà
I la classe plorarà
Perquè res ha contestat
La classe de batxillerat
Les llàgrimes es confonen amb els llibres,
Desdibuixen les paraules dels quaderns.
Plors i rialles es mesclen
Formant un soroll estrident
I de sobte, arriben les notes
Arriba la Parca, segant il·lusions
I els pares als fills castiguen
Sense amics, festes ni diversions.

dimecres, 18 de febrer del 2015

Lletraferits 3

Avui és el dia! Avui comencem a mostrar al món allò que els membres visibles dels Lletraferits creen, pensen i munten ajuntat paraules d'una manera acurada i precisa. El primer en animar-se ha sigut Miguel Ángel així que cal presentar-lo de manera oficial, com cal.

Miguel Ángel Ruiz és alumne de 2n de Batxillerat de l'opció científic-tècnica del Col·legi Santa Teresa de Jesús de El Vedat, Torrent.
El seu interés per l'escriptura va anar creixent a poc a poc i l'any passat, va començar a escriure de manera més seriosa. Conrea tant la poesia tradicional costumista com un estil més actual, amb simbolismes propis ben interessants. Últimament les seues poesies van encaminant-se cap a la prosa poètica però sense deixar de costat eixe "primer amor" sobre les coses que rimen.
Tenim la grandíssima sort de poder veure algunes de les seues poesies en les quals, tot i la seua apariència tímida, ens mostren imatges, sensacions i olors que deixen entreveure una gran profunditat...
Aquests poemes són una mostra de la producció de Miguel Ángel. Són uns entre tants, potser no els millors perquè, clar, els millors són els que van a concurs...
Hui hem parlat de qualitat, autoexigència i estandards personals... Ha sigut d'eixes converses per enllestir textos en les quals tinc tendència a parlar massa, com l'editor que vol que l'exemplar estiga corecte i que l'escriptor continue creant... Sé que quasi no t'he deixat parlar, però ja saps que aquest camí té moltes pedres per les quals hem de passar... A la pròxima et toca a tu!!

Bé, per començar, ací tenim quatre poemes. Anem assolint un bon nivell!

1.
Cicle d’amor nostàlgic,
aquell que tothom anhela,
siga un amor fi,
un amor cosit de tela.
- Bri de safrà, oli d’ametlla-

Plegat en eixa pàgina
nafrat, ferit de lletra,
on hagen les mil plomes
escrit el nostre poema.
- Maduixa tibant, licor crema-

Perquè cerque veu corredissa,
cos avall juganera,
els capcirons bruns
entre botons, la pell tèbia.
-Sal i llima, te amb canyella-

Així vinguen les darreres Hores
i ens prenga una mà ferma,
envellida o amb taques,
però fidel a la promesa.
- Dues panses, la cigarreta-

2.
Sols cal trobar el punt
en que un vers trenca el bull.
Com l’aigua o el cafè,
Bull la tinta al paper.

Eixe valor exacte
en que entren en contacte
forces d’ací i d’enllà
a punt per a l’esclat.

3.
Sense saber d’on vinc,
on vaig,
no et guarde compliments
ni carícies pel camí.
Sols una veu ferma,
i un cos ferm,
pas, enllà, pas,
cada matí:

perquè hi rigues,
perquè hi plores.

4.
Quan s’enlaire la música.
Quan s’allibere de significat el mot.
Quan sols l’ànima muira
en mans del Redemptor.

Llavors haurà el poema
que desperte la consciència del món.
Cantat en la nostra llengua,

la llengua del poble nou.

P.S: Com podeu observar, prendre l'opció científica no exclou la capacitat creadora o artística... 
Lletrafertis oficials: ANIMEU-VOS!

dimecres, 11 de febrer del 2015

Un joc!

Fa unes setmanes, en eixes coses que t'envien als grups de WhatsApp, em va arribar aquest vídeo. Reconec que Buenafuente, des dels seus inicis a TV3, m'ha agradat molt ja que sempre ha tingut programes trencadors i sorprenents. Recorde, per exemple a José Corbacho fent de "El Sebas" i totes les bogeries que se li ocorrien a aquell personatge amb un món interior i mental ben pintoresc... Recorde a Santi Millán fent de "El Paco", un repoter terrible que de tant en tant passava pel plató del programa i feia alguna malifeta o era objecte d'aventures tan desgavellades com colar-se en la cerimònia de lliurament dels Òscars amb el carnet del Caprabo (un supermercat, com si fóra la targeta de Consum) i aconseguir-ho! I també recorde la primera aparició de Jordi Évole com a "El follonero" i tot el que els va dir als components de Jarabe de Palo: "Eh, Pau Donés!"... 
Són moments memorables que han contribuït a donar a conèixer als actors que he esmentat abans i que, a part de la trajectòria anterior, han esdevingut noms molt importants de l'escena, la producció i direcció i el periodisme.
Un dels darrers noms que Buenafuente va mostrar al món va ser Berto Romero. Amb els seus comentaris irònics i ingeniosos i la sospita de ser un fill il·legítim de Buenafuente (o un germà perdut, o un nebot, qualsevol bogeria), s'ha anat fent un lloc com a copresentador i porta als programes coses ben curioses i interessants a més de divertides.
Una d'elles és aquest vídeo. 



Us propose unes qüestions:
1. Veieu el vídeo i rieu, que aquestos dies us va a fer falta.
2. Tracteu de fer el mateix que allò que hi apareix. Sé que és complicat però si algú ho aconsegueix, que ho pose com a comentari.
3. Comenteu, no tant el contingut, com la forma del discurs que ens presenta.

Potser he fet massa volta, però crec que cal que enteneu d'on venen els programes i les persones que veieu a la televisió. És molt trist trobar alumnes de batx que pensen que tot comença quan ells engeguen la tele... Tot té una història i potser aquesta és una bajanada... Imagineu-vos quanta història hi ha darrere de coses més serioses... Ací vos ho deixe...

dimecres, 4 de febrer del 2015

Els lletraferits 2

Escriptors a casa nostra

Dilluns passat vam tindre la primera reunió presencial dels Lletraferits i va ser un moment molt especial per trobar-nos, veure'ns les cares i comprobar que compartim certes inquietuds. A aquest dinar, a més de les qüestions burocràtiques (assumptes de drets d'autor dels quals els alumnes de 1r de batx A són especialistes) vam conèixer quasi inesperadament un autor que tenim ben a prop: Néstor Bardisa.
És autor de El despertar de Antaros i Leyendas de Undra, a més d'altres relats ben interessants que et transporten a mons fantàstics plens d'aventures. La seua novel·la ha estat publicada i compta amb un gran nombre de lectors i seguidors a la seua web.
Segur que estareu pensant què feia un autor tan important apareguent de manera estel·lar al dinar dels lletraferits... Doncs és fàcil: passava per ací. Néstor és el nou professor d'anglès del col·le!! Segur que l'haveu vist al pis de dalt per la zona dels 3rs o al departament d'anglès...
Bé, ací us deixe l'enllaç a la seua web. Tot i estar en castellà, els relats que apareixen són molt interessants. ;)

http://nestorbardisa.es/